--
I
Josep Guixà neix al petit
poble de l' Anoia, Castellolí, prop d'Igualada, un 29 de febrer de1
1944. Fill de menestrals dedicats a la construcció, és a dir, d'ofici
de paleta, l'educació i formació
imprescindible que es necessita és
ben minsa, perque un bon paleta apren l' ofici preparant els materials
i mirant amb atenció com s'ho
fan per aixecar parets i enguixar-Ies aquells que ja en saben. És el fadrinatge. És cert, també, que es necessita, a més d'aquest mimetisme, tenir bon gust
i ganes i, sobretot, cop d
'ull, per quan es va errat o per calibrar només amb el gest la quantitat de materia que cal disposar
en un determinat indret. Guixà, fetes les beceroles de l'ensenyament primari passà, doncs, a practicar l'ofici.
Però hem dit
que a l' art de la construcció
no tot és bufàr i fer ampolles, com a l' art del vidre -que suposo, també, ha de tenir els seus
secrets per assolir determinades griàcies de les que testimonien certs
productes del vidre -, sinó que, pel fet
mateix de construir, hom
acaba sentint-se creador i no només
venedor d'hores. El fet de practicar l'ofici en un petit poble imposa
que hom sigui un touche à tout, que acabi sàpiguen-t'ho fer tot
i coneixer tot el que calgui per a que l'obra surti ben
feta. Així tenim ja ben preparat
un home, Josep Guixà, que un bon dia de l' estiu del 1977, en una passada que fa per París, s' adona que ell té les possibilitats de convertir en realitats
personals aquella munió de postals, dites d' art, que hi ha pels Boulevards de
Saint Michel i de Saint Germain.
En
tomar a casa se sent, sap,
que és un artista. Que les seves
realitats seran aquelles disposicions de formes i colors
sobre un pla que acaben produint
una impressió a 1'anima- un goig
als sentits: uns productes sobre pla,enquadrats, que més que donar satisfacció als altres en donen a qui té la capacitat de realitzar-los. D'aquesta acció se'n diu
artística.
Pero
per a aquest ambit tampoc no li calia cap
preparació perque, ben segur que se n' assabenta, a
l' art contemporani 1
'única cosa que és imprescindible és
tenir necessitat d'expressar-se i, ben cert, retrobar en les accions que
es porten a cap una satisfacció
interna inexhaurible, que tant
pot ser de dolor com de goig - aquella indefinició o
"no sé que", que sempre genera l' art '- pero que acaba cridant l' atenció deIs altres.
Guixà se servirà,
per realitzar la seva obra, d'uns materials i instruments per tractar i transportar les materies, com l' espàtula, que li permetra ser energic i contundent per construir eles seus nous dominis
ara, pero, en tot moment incorporant-hi el color i la llum, que actua i funciona amb les materies i el treballar mateix., perque tot avanya
en una totalitat d'acció i impressió que constantment realitza l' obra. L'art és una acció tramada de sensibilitat, pensament, emocions i materia, que els artistes d'altres temps deien que es presentava com una idea, feta,
completa i acabada, que calia dominar amplament en el moment de l'execució.
Aixó ens fa pensar que quan Guixà es planta davant l'espai esdevingut plàstic i no pas real, per construir el que volia plasmar hagué de cercar la
manera d'estructurar-lo i, si no tenia ni se servia
de cap convencionalisme establert, havia de practicar el
que se n'ha dit la perspectiva
espontania de l'ull, que
estructura i construeix ell
mateix l' espai, a base deIs contrasts deIs colors ambient,
ajudant-se per aixó amb gruixos
de materia, que substitueixen tots
els clarobscurs possibles. La textura, com a la
natura, acaba constiuint i fent
reals per als ulls de la imaginació alIó que no són res més que simples materials constructius, colorits i endurits. Les perspectives, repetim, són les que proporciona la vista i que hom,
per la pràctica, per un assig continuat,
però que per Guixà funcionen per un ofici de plasmació del que n’està en plena possessió, actuen com si es tractés de la construcció d'un diorama amb relleus
Guixà, que de mica en mica ha anat viatjant pels principals
centres de creació pliàstica
del món, que s`ha dedicat al paisatge natural i a I'urbà, que s’ha complagut en captar recons que
poden ser curiosos pero que encara més són difícils de representar sense un convencionalisme tècnic perspectiu, aquest inquiet Guixa, molt sovint
més constructiu que cromatista, sentí a partir d 'un moment
determinat la necessitat d’apropar-se als models creatius que li podés oferir l’obra de Gaudí.
I així ho ha fet.
L’ha recorreguda, se I’ha mirada, ha escollit els indrets que més li permetessin
d’aplicar i exercir-se en
la seva personal manera de construir el quadre, és a dir,
de donar a dues dimensions-
equivalents, pero? en múltiples ocasions
en curiosos reduits baixos relleus -I'immens esclat gaudinià de formes de la cripta de Santa Coloma de Cervelló, del Parc Güell, de les diferents cases urbanes de I'extraordinari arquitecte i, també, a
Aquest, fíns a cert punt homenatge a Gaudí, Guixà l'ha
portat a cap en un seguit de quadres que ens restitueixen la impressionant obra de Gaudí, ensems que en els complexos matèrics que I'artista es veu obligat a reduir-la
s'hi opera un agradable complex
de textures molt agilment construides i amb una adequada disposició de la Iluminositat que
fa factible aquest intent
no de copiar Gaudí sinó de fer-nos-el sentir en unes altres dimensions. Crec que aquí rau la intenció de Guixà que, impressionat per tota la potencia matèrica i
constructiva de Gaudí, tota la seva
creativitat, ell que ara se
sent i se sap pintor, vol viure intensament
amb la seva persona i en aquell art que un bon dia, a París, descobrí com la necessitat seva de realització. Tot hi és present
i transmes en aquests quadres.