REGIO 7, Dec
1997
Tenin entre nosaltres
Josep Guixà, artiste de Castellolì. Exposa a la Sala Municipal fins
al principi de l’any vinent. Ne és la primera vegade que podem contemplar-lo.
El Banc de Bilbao (1985), Caixa del Penedés (1988), Galeria d’ art
Vint-i-dos (1993) i ara a la Municipal han estat i són ocasions per conèixer-li
l’obra en, diríem plenitut. Això, al marge d’aver participat,
també a la nostra ciutat, en diverses col-lectives.
Hom pot dir que
de Josep Guixà (amb forta conecció d’anys amb l’ambient
pistòric anoienc) n’ha vist els primers passos, ocasionalment,és
clar, en els quals la seva tècnica tan personal (possiblement sigui única)
li ha forjat de mica en mica un trevall pictòric de personal condicionament.
No sé
si es coneixen altres casos semblants al d’ell, però resulta interessant
saber que la seva professió ( paleta o contratiste d’obra com vulgueu
dir-ne ) l’ha emprès a obtenir una personalitat tècnico-pictòrica.
El color en pols barrejat amb el guix, pols de marbre, coles, cimens, etc són
els elements usats sempre per ell per abocar sobre tela o fuste, segons el cas,
una matèria aspre, rugosa, rude, semblant, sovint, a fragments de murals
escatats, i oferir. Amb ella, angles nous de paisatges urbans o rurals, amb un
sorprenet resultat visual. (Abans de continuar dexeu-me dir- que jo sàpiga-
els tradicionals olis, aquarel-les, pastels, etc, mai no han estat usats per ell.
Fidelitat de sempre, als materials de la seva professió.)
Entendreu, dons,
els qui en coneixeu l’obra (i els qui no, és recomenable que la vegeu
ara), que l’aspecte aspre, dur de la màteria, de rugosa superficie,
sigui un condicionant personal de la seva pintura, cosa que s’ha dit i repetit
en comentaris de anteriors exposicions. Peró aquets és el punt o
la particularitat que destaca Josep Guixà com a pintor. S’accepten
els seus resultats o ens quedem amb el dubte, cal admetre-ho, però la pàtina
d’antigor i enderroc que cobreix cadascuna de les obres és inseparable
d’una singular personalitat. I això cal tenir-ho en compte i avaluar-lo
en un home, un artista, que uneix els coneixements de la seva professió
per utilitzar-los com a mitjans d’expresió de nous aspectes plàstics.
Un home que en aquet camp lluita en solitari, per segui el seu propi camí
pictòric. Un camí que segons sembla, i alegrem-nos-en, ha estat
reconegut com a molt vàlit en diverses ciutats catalanes- entre elles la
ciutat comtal- i a l’Abney Gallery, de Nova York. També, per obtenir
un pretigiós primer premi al concurs internacional de tema esportiu (any
1987), organitzat pel FC Barcelona. Tant aquí com a la altre banda de l’Atlàntic,
algunes de les seves obres formen part de col-leccions particulars. I el seu nom
hi té emprenta.